domingo, 27 de enero de 2008

Caramel

Sempre m'han agradat les pel·lícules que et deixen un sabor agridolç.
Caramel sap representar bé la vida quotidiana de quatre dones libaneses, cada una amb els seus petits problemes amorosos que cadascú a pogut tenir al llarg de la seva vida. Potser el que la fa especial és que al tractar-se d'una producció libanesa molts esperen a la dona àrab oprimida entremig de conflictes terroristes i guerres interminables, perquè senyors meus, això és el que ens ensenyen cada día a les notícies, perquè quan sentim el nom d'Iran, Irak, Kazajstán o Líban ens venen imatges de guerra. Doncs no, allà també tenen vida i vides com les nostres, com en tots els paisos del món, vides normals i corrents amb problemes que tothom té i il·lusions semblants a les nostres. Vides que no són de color de rosa ni tampoc tragèdies, simplement són històries quotidianes amb els seus moments dolços, còmics i tràgics, i els seus moments amargs, tristos i melancòlics. Són quatre petites històries de quatre dones anònimes i corrents que ens resulten familiars, sí, perquè en un lloc que ens pugui resultar tant lluny com per exemple el Líban, de cop ens resulta tant proper i familiar com la nostra propia casa.

2 comentarios:

Lin's dijo...

vull depilació amb caramel!

Señora Articulada dijo...

Me apunto esa recomendación fílmica.
Los exámenes normalillos, el Ruiz se ha cebado con el examen de la tarde. Y encima estaba yo con 38 de fiebre y gripe, me mareé. Bastante mal. Pero hice lo que pude... veremos.
Y el 8 volveré a verme las caras con ese hombe que hace 4 años que no veo: señor Miralles. Sí señora, TCI. Me presento por fín y para poner el punto y final a esta agónica asignatura. Así que desde ayer que estoy estudiando a Austin y todos sus colegas.
Ya ves como estoy: estudiando, buscando compis de piso, con el posgrado y reorganizando mi vida laboral. Demasiadas cosas serias pa mi cachondeo.
Un besito enorme pollito con salsa barbacoa.