L’amor propi no és un sentiment que depengui exclusivament de nosaltres, per molt que no ens agradi necessitem l’amor dels demés per tenir autoestima. No em crec ni de bon tros a la persona que diu que és autosuficient i no necessita a ningú per sentir-se bé, mentida!!! Ara bé, si algú que tu consideres important no et dona l’amor que tu esperes, com una persona es pot sentir plenament realitzada i amb amor a dins? En aquests moments t’agradaria oblidar aquesta persona perquè creus que no et mereix i dedicar-te exclusivament a les persones que es mereixen la teva dedicació per elles. Però no és tant fàcil deixar de banda a algú pel simple fet de que no et dona tot el que tu voldries. La reciprocitat és una experiència que tothom vol tenir, i ens sentim francament idiotes quan et trenques el cap per algú que no val gaire la pena. Estima als demés per estimar-te a tu mateix sense ser gilipolles, perquè quan estimes molt sense rebre el que et mereixes un se sent subnormal, i si una persona es sent ridícula i poc valorada això no crea amor propi, sinó complexa d’inferioritat. Per molt obvies que sonin aquestes paraules tothom pensa constantment en aquestes situacions. Sé que la felicitat no és una meta sinó una filosofia de viure, però per tenir aquest tipus de pensament positiu davant les coses calen persones que t’acompanyin en el teu camí, i no una persona que simplement està a vegades sí i a vegades no. En fi, cal reflexionar molt per prendre decisions encertades o com a mínim decisions convincents, jo encara no he pres cap decisió però estic reflexionant i diuen que pensar bé les coses és el principi d’una decisió important i espero que beneficiosa per mi, només per mi, només jo.
