Quan una persona veu una pel·lícula de David Lynch, no la veu, la experimenta. La setmana passada em vaig deixar emportar i vaig viatjar a través de la psique d’aquest gran director (un geni per alguns, un boig incomprès per a uns altres). Va ser una experiència llarga de tres hores a través d’escenes inconnexes i surrealistes. Era com retornar al cinema surrealista de Buñuel amb el seu Perro andaluz.
Si una pel·lícula es defineix pel seu argument amb el seu plantejament, nus i desenllaç, Inland Empire no pot ser considerada com a tal. Si Carretera Perdida i Mullholland Drive deixaven un obert plantejament i una amplia interpretació, Inland Empire ja no deixa ni lloc a la suposició ni a la hipòtesis. Però no tot el que és interessant ha de tenir un sentit global, cada escena és un viatge a la psique humana de la protagonista, ja no saps que és real i que és ficció dins la pròpia pel·lícula, però poc importa, perquè el seu tractament tant característic, amb els seus clar-obscurs, els seus personatges desfigurats i els seus plans tancats tant detallats i simbòlics, fa que somiïs sense està dormint i fa que sentis sense comprendre.

Diuen que tota obra d’art ha de resultar molesta, doncs bé, les pel·lícules de Lynch són un bon exemple.