Sempre m'han agradat les pel·lícules que et deixen un sabor agridolç.Caramel sap representar bé la vida quotidiana de quatre dones libaneses, cada una amb els seus petits problemes amorosos que cadascú a pogut tenir al llarg de la seva vida. Potser el que la fa especial és que al tractar-se d'una producció libanesa molts esperen a la dona àrab oprimida entremig de conflictes terroristes i guerres interminables, perquè senyors meus, això és el que ens ensenyen cada día a les notícies, perquè quan sentim el nom d'Iran, Irak, Kazajstán o Líban ens venen imatges de guerra. Doncs no, allà també tenen vida i vides com les nostres, com en tots els paisos del món, vides normals i corrents amb problemes que tothom té i il·lusions semblants a les nostres. Vides que no són de color de rosa ni tampoc tragèdies, simplement són històries quotidianes amb els seus moments dolços, còmics i tràgics, i els seus moments amargs, tristos i melancòlics. Són quatre petites històries de quatre dones anònimes i corrents que ens resulten familiars, sí, perquè en un lloc que ens pugui resultar tant lluny com per exemple el Líban, de cop ens resulta tant proper i familiar com la nostra propia casa.
