miércoles, 19 de diciembre de 2007
Quan una persona veu una pel·lícula de David Lynch, no la veu, la experimenta. La setmana passada em vaig deixar emportar i vaig viatjar a través de la psique d’aquest gran director (un geni per alguns, un boig incomprès per a uns altres). Va ser una experiència llarga de tres hores a través d’escenes inconnexes i surrealistes. Era com retornar al cinema surrealista de Buñuel amb el seu Perro andaluz.
Si una pel·lícula es defineix pel seu argument amb el seu plantejament, nus i desenllaç, Inland Empire no pot ser considerada com a tal. Si Carretera Perdida i Mullholland Drive deixaven un obert plantejament i una amplia interpretació, Inland Empire ja no deixa ni lloc a la suposició ni a la hipòtesis. Però no tot el que és interessant ha de tenir un sentit global, cada escena és un viatge a la psique humana de la protagonista, ja no saps que és real i que és ficció dins la pròpia pel·lícula, però poc importa, perquè el seu tractament tant característic, amb els seus clar-obscurs, els seus personatges desfigurats i els seus plans tancats tant detallats i simbòlics, fa que somiïs sense està dormint i fa que sentis sense comprendre.
Diuen que tota obra d’art ha de resultar molesta, doncs bé, les pel·lícules de Lynch són un bon exemple.
jueves, 13 de diciembre de 2007
domingo, 11 de noviembre de 2007
Sopar postgrau
viernes, 26 de octubre de 2007
Reflexionem
L’amor propi no és un sentiment que depengui exclusivament de nosaltres, per molt que no ens agradi necessitem l’amor dels demés per tenir autoestima. No em crec ni de bon tros a la persona que diu que és autosuficient i no necessita a ningú per sentir-se bé, mentida!!! Ara bé, si algú que tu consideres important no et dona l’amor que tu esperes, com una persona es pot sentir plenament realitzada i amb amor a dins? En aquests moments t’agradaria oblidar aquesta persona perquè creus que no et mereix i dedicar-te exclusivament a les persones que es mereixen la teva dedicació per elles. Però no és tant fàcil deixar de banda a algú pel simple fet de que no et dona tot el que tu voldries. La reciprocitat és una experiència que tothom vol tenir, i ens sentim francament idiotes quan et trenques el cap per algú que no val gaire la pena. Estima als demés per estimar-te a tu mateix sense ser gilipolles, perquè quan estimes molt sense rebre el que et mereixes un se sent subnormal, i si una persona es sent ridícula i poc valorada això no crea amor propi, sinó complexa d’inferioritat. Per molt obvies que sonin aquestes paraules tothom pensa constantment en aquestes situacions. Sé que la felicitat no és una meta sinó una filosofia de viure, però per tenir aquest tipus de pensament positiu davant les coses calen persones que t’acompanyin en el teu camí, i no una persona que simplement està a vegades sí i a vegades no. En fi, cal reflexionar molt per prendre decisions encertades o com a mínim decisions convincents, jo encara no he pres cap decisió però estic reflexionant i diuen que pensar bé les coses és el principi d’una decisió important i espero que beneficiosa per mi, només per mi, només jo.
lunes, 22 de octubre de 2007
Complexe de Peter Pan?
martes, 16 de octubre de 2007
miércoles, 10 de octubre de 2007
Libre...
cansado de soñar
pero tras la frontera está su hogar
su mundo y su ciudad
Piensa que la alambrada sólo es
un trozo de metal
algo que nunca puede detener
sus ansias de volar
libre...
como el sol cuando amanece
yo soy libre
como el mar
libre...
como el ave que escapó de su prisión
y puede al fin volar
Libre...
como el viento que recoge
mi lamento y mi pesar
camino sin cesar
detrás de la verdad
y sabré lo que es al fin la libertaaad
lunes, 8 de octubre de 2007
Miss Van
Miss Van a Barcelona, y al costat, una noia que admira el seu estil desenfadat, provocatiu, sensual y feminista.
Tot un retrat de la dona post-moderna, o com a mínim, de la dona que tothom hauria de ser, és a dir, una dona lliure.
És que avui m'he enterat que les dones cobren 6.000 euros menys a l'any que el homes, d'aquí ve la foto.Vaja, ja deia jo que Espanya progressa lentament. No, si al final haurem de resignar-nos a no tenir fills per no faltar 4 mesos a la feina.
viernes, 28 de septiembre de 2007
Final d'una etapa
Després d'un any a "La Caixa de pendons", tal com anomena la meva amiga Alina, avui, 28 de setembre, la meva aventura com a becaria ha finalitzat.
S'ha acabat dormir cinc hores diaries, fer fotòcopies constantment, pujar i baixar 23 pisos repartint resums, alertes informatives i demés, ser la noia dels recados... ¡Visca!
Però també he de dir que s'ha acabat tenir l'oportunitat de llegir-me tota la premsa internacional, sentir-me útil quan tots estan ocupats i servir-los de gran ajuda, elaborar els resums de les notícies d'internet, aprendre més d'economia... (sí, ara m'agrada, que hi farem).
En fi, sembla mentida que ho pensi però ho anyoraré, malgrat que a vegades sentia que no feia res interessant, però altres vegades sentia que els hi salvava el cul.
Dilluns pel matí no tindran a ningú i jo sé que també m'anyoraran, perque m'ho han dit i perque la meva feina, encara que a vegades jo no ho pensava, servia de molt.
S'han anotat el meu correu i el meu telèfon, m'han dit que qualsevol cosa que necessiti truqui, ha estat un gran detall. Encara que tots sabem que la meva etapa allà s'ha acabat i ara m'espera una de nova.
Ara, a l'espera d'una trucada de feina i a l'espera de començar un nou futur acadèmic, el postgrau de comunicació empresarial que començaré en breu, sé que no desesperaré, això és l'últim que penso fer: deixar de buscar i no esperar.
Em despedeixo de "La Caixa de pendons" i dels companys que he tingut, que encara que no fossin de la meva edat i sempre anaven estressats, m'han ajudat molt.
Fins sempre